Les races autòctones tenen uns grans valors, i no solament pel que representen de record viu per a la nostra història i cultura.

Pertanyen, generalment, a troncs genètics molt allunyats de les races industrials i, per tant, són dipòsit d’una diversitat genètica que cal preservar.

En ser explotades majoritàriament en règim extensiu, en pastoreig, constitueixen la base ideal per a l’establiment i la preservació de sistemes sostenibles de producció ramadera, i contribueixen de forma destacada al manteniment d’ecosistemes de gran valor paisatgístic i ecològic.

Representen la millor possibilitat per a l’aprofitament econòmic de recursos de baixa qualitat o terrenys de menys productivitat. En canvi, les races millorades, d’elevades produccions, exigeixen també unes excel·lents condicions de maneig i alimentació per demostrar les seves qualitats i, en ambients no tan favorables, o no rendeixen econòmicament o, fins i tot, són incapaces de sobreviure.

Per últim, cal remarcar la qualitat dels productes que es poden obtenir de la seva explotació, els quals presenten valors diferencials que els poden permetre d’obtenir un preu superior que faci possible la seva explotació econòmica.

Malgrat tot, alguns dels problemes que es presenten per a obtenir la valoració de les races autòctones són: Les races autòctones estan molt adaptades al territori però són menys productives, per la qual cosa no tenen cabuda en els sistemes de producció més intensius i han estat desplaçades i reduïdes a efectius testimonials o totalment eliminades, com és el cas del porc vigatà.

L’escàs nombre d’efectius d’algunes races no permet una adequada comercialització dels productes i, en molts casos, determina una consanguinitat tan elevada que pot comportar la degeneració i la desaparició de la població.